Esportistes sota sospita

El periodista madrileny de El País, Carlos Arribas, i el sotsdirector del laboratori antidopatge de Barcelona, José Antonio Pascual, debaten sobre el tractament del dopatge en els mitjans de comunicació acompanyats per l’atleta Àngel Mullera, que va ser acusat de dopar-se als JJOO de Londres.

Àngel Mullera

Primer acte de les Jornades Blanquerna, enguany dedicades a l’esport i la comunicació, sota el lema “Els valors de l’esport en la comunicació”.

Falten 15 minuts per a les 10 del matí, hora a la que estava previst l’inici de la conferència, l’aula 201 de la facultat de Comunicació Blanquerna estava plena de gom a gom. Estudiants, la majoria de primer i segon, parlaven entre ells. A la sala s’hi respirava nerviosisme, com si es tractés d’una compareixença de Jose Mourinho després d’un Madrid-Barça. La inexperiència dels alumnes de primer, en especial, feia posar nerviosos als estudiants més veterans, que llençaven mirades desafiants cap als més joves de la casa.

Farmàcies en peu de guerra

Una farmàcia del centre de Barcelona

L’impagament de la Generalitat a les farmàcies catalanes empitjora la situació del sector, que ja proposa convocar una vaga per a la setmana vinent per reclamar els més de 300 milions que el govern català deu als farmacèutics.

L’Antònia té 80 anys i viu al barri de Sant Antoni. Tres cops a la setmana acudeix a la farmàcia del barri, propietat de la seva amiga Immaculada. Fa tants anys que hi va que ja es coneixen de tota la vida. “Abans hi anava cada dia, però amb l’euro per recepta hi vaig menys”, explica. La implantació el juliol de 2012 d’aquesta polèmica mesura ha afectat els hàbits de molts ciutadans, tal i com comenta Immaculada Concepció, la titular de la farmàcia, ubicada al carrer Viladomat. “Estem notant la crisi, com a tot arreu, però els impagaments de la Generalitat ens estan asfixiant”, comenta la farmacèutica, que assegura que s’ha notat el descens de clientela en les receptes que provenen de la sanitat pública.

Escarni o enfrontar-se a l’altre

Escrache davant el domicili de la vicepresidenta del govern Soraya Sáenz de Santamaría

La popularització de l’escarni entre la societat espanyola obre el debat sobre si regular les concentracions en espais públics, una mesura que el govern de Mariano Rajoy està pensant modificar. Els barcelonins se senten dividits a l’hora de valorar aquest tipus d’acció que va sorgir a l’Argentina dels anys 90. El passat 5 d’abril unes 300 persones es van concentrar davant el domicili de Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta del govern espanyol. Realitzaven l’escrache o escarni, una pràctica que s’ha estès entre nosaltres en les darreres setmanes. L’escrache és una paraula d’origen francès que significa “posar en evidència”, i consisteix en la manifestació pacífica davant les dependències de polítics, una acció social organitzada per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Els manifestants criden consignes contra la casta política, sense crear aldarulls.

La policia ja ha actuat en diversos escarnis i ha multat als participants amb sancions que van dels 300 als 1.500 euros. Això no ha desanimat als membres de la PAH: cada dia hi ha un acte programat davant el domicili de polítics, estiguin imputats per casos de corrupció o no.